Els contes d'Oficina d'objectes perduts, sovint des de l'humor i la ironia, comparteixen una idea de fons: perdre i retrobar són components essencials de l'existència, graons de l'escala per la qual transitem mentre vivim. Doloroses o només molestes, de vegades alliberadores, les pèrdues —de persones, de sentiments, de confiança, de possessions…— són ineludibles, i ens afecten, per això intentem compensar-les omplint el buit que ens han deixat.
Els protagonistes dels relats es mostren atordits, disgustats o ferits perquè han perdut quelcom que era seu. Però entre pèrdua i retrobament s'obre un temps propici per als canvis, oportunitats que gairebé sempre són capaços d'aprofitar —de vegades, de manera certament discutible.

Per Isabel Solé, psicòloga i professora de la Universitat de Barcelona al llarg de trenta-vuit anys, lectura i escriptura han estat alhora àmbit de recerca i objecte de desig. És autora de diversos llibres acadèmics, entre els quals L'ensenyament de la comprensió lectora (IX Premi d'Educació Josep Pallach) i Estrategias de lectura. Seduïda sense remei per la ficció, ha completat dos reculls de relats, Oficina d'objectes perduts (Ediciones Oblícuas, 2023) i Arrels difuses, encara inèdit.