«Aquestes píndoles de ficció receptades a la persona lectora ho són també, inextricablement, de realitat. Elaborades en reclusió domiciliària durant l'insòlit període de març a mitjans de juny del 2020, confegeixen una selecció d'escenes quotidianes i, alhora, una sort de contra-crònica d'aquells dies de confinament.
Els fets referits —cas que de fets es tractés— revelen que la vida, en substància, és literatura…: mala literatura, comptat i debatut, si ens vagués d'emetre aquesta mena de judicis. S'ha demostrat que la novel·la que vivim exhibeix una tècnica pobra i defectuosa, que el narrador massa sovint es distreu i perd el fil a cada nou capítol i que la trama desplegada resulta incongruent i clafida de personatges inversemblants».

L'autor Magí Canut pertany a la generació irrellevant, aquella que va prosperar a dures penes, escanyada entre l'esquadra dels progres, que s'ho va fer tot seu, i la cohort individualista, desorientada i ja passablement dígitocompetencial dels X. Sorprès —com tothom— pel confinament, n'ha escrit una contra-crònica deliberadament mínima, per respecte als lectors aqueferats d'avui i, sobretot, als grans llibres de sempre, oprobiosament orfes de visites i likes.