A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.

Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.

«Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett

«L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon

«Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas

«Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke

Emmanuel Bove (París, 1898 – 1945) va tenir una infància i una joventut difícils. Va exercir molts oficis, fins que va publicar «Els meus amics» l'any 1924. L'èxit va ser immediat. Van seguir-la una trentena de novel·les més, entre les quals destaquen, a més d'«Els meus amics», «La coalition», «Un père et sa fille», «La mort de Dinah», «Journal écrit en hiver» i «Le piège». L'any 1942 aconsegueix fugir de la França ocupada i s'exilia a Alger, on contrau el paludisme i escriu les seves darreres novel·les. L'any 1945 torna a París, on mor. «Caldria dir molt més sobre l'escriptor. I sobre l'home. Però per a qui? Qui no el va conèixer té els seus llibres, i és suficient. Qui el va conèixer, l'ha perdut. Aquesta senzillesa, aquesta finor de cor, la seva amabilitat, el menyspreu pels imbècils i pels vanitosos...». Les Lettres Françaises, 21 juliol de 1945'